Cada dia pitjor. Cada dia més burocràcia i centralisme. Aquesta és la sensació que hi ha entre la gent que, amb propietats agràries, es té a l’hora de gestionar els residus vegetals que aquestes generen. Tant hi fa que estiguis a menys de 500 metres d’una massa forestal o a deu quilòmetres, que estiguis a la vora del canal de la Dreta o l’Esquerra de l’Ebre en terreny de regadiu i, per tant, sense risc d’incendi forestal. Si no ets “professional” no et donen l’autorització per poder cremar restes vegetals, ja ni tan sols des del 16 d’octubre fins al 14 de març de l’any següent com sempre s’havia fet; l’any passat només ho podies fer com a foc d’esbarjo i tan sols amb un permís de dos dies que podies tramitar a través del teu ajuntament. Però ara, ni això. L’administració més propera a la ciutadania queda invalidada per aquest tràmit administratiu.
Aquesta prohibició s’aplica a partir de la interpretació que es fa de la “Ley 7/2022 de 8 de abril de residuos y suelos contaminantes para una economía circular”, on l’article 27.3 prohibeix, amb caràcter general, la crema de residus vegetals generats en l’entorn agrari o silvícola, una llei promoguda pel govern espanyol (PSOE/PODEMOS), tot i el vot en contra i les esmenes que ERC va presentar durant el seu debat i tramitació al Congreso de los Diputados, però que van ser rebutjades. Esmenes que coincidien amb les demandes que també feia la Unió de Pagesos i el conjunt de la pagesia i que va provocar protestes del sector agrari perquè, com he dit, limita i condiciona que els propietaris de les finques puguin continuar fent les cremes de restes vegetals als seus propis camps de conreu com s’havia fet sempre. Però sobretot perjudica les de la gent que viu al camp amb petites propietats o les persones que, a temps parcial, es dediquen a mantenir la muntanya o l’hort familiar.
Una llei que des del Dept. d’Agricultura cada cop s’aplica de manera més restrictiva. Com pot ser que la gent que vol mantenir la seva propietat agrícola, sigui gran o petita, en plena producció i neta d’herbes, rames o pollissos, no pugui cremar-ho? Com pot ser que a un hort a la vora del canal amb unes dimensions d’un, dos o cinc jornals de terra i amb 100 o 200 arbres no se li permeti cremar –dins el període especificat– totes les restes de la poda, pollissos, herba, fulles, o altres vegetals que en un hort s’hi produeixen? Quin perill d’incendi forestal hi ha si aquesta massa forestal està a kilòmetres de distància d’aquestes explotacions? Per què s’aplica la mateixa normativa “Autoritzacions per activitats amb risc d’incendi forestal” a les finques agrícoles que hi ha a menys de 500 metres de terreny forestal igual que l’horta que hi ha a banda i banda del canal de la Dreta de l’Ebre, des de Roquetes fins al barranc de Sant Antoni quan no som, ni de lluny, terreny forestal?
L’altre dia llegia una sèrie de reflexions que van sorgir en la tercera edició de la jornada Climent Ferré organitzada pel COPATE on es va debatre que la inacció en espais protegits i l’escàs mosaic agrícola desafiava la capacitat d’extinció dels grans incendis a l’Ebre, i on si donaven una sèrie de dades referents a com va reduint-se el pes de la pagesia en el món rural i el perill que, en el nostre territori, això comporta. En 40 anys s’han reduït el 51,9 % de pagesos professionals a la comarca del Baix Ebre i el 75 % dels que queden en actiu tenen més de 55 anys i un 41 %, més de 65 anys. Com creuen que, actualment, es mantenen en plena producció moltes de les finques d’oliveres, cítrics, ametllers…, o els horts del nostre territori si no és a partir de gent jubilada o d’aquells propietaris i propietàries que, sense ser-ne el seu ofici, es dediquen a temps parcial al manteniment del seu tros de terra, ja siguen finques de secà o hortes de regadiu i, per tant, al manteniment d’un mosaic agrícola productiu i net, sense deixar ermar la seva finca i contribuint a l’arrelament de la gent al territori? Ningú reflexiona sobre el cost econòmic que suposa donar a fer tot aquest manteniment per a mantindre una finca neta i no deixar-la ermar? Ningú no es pregunta per què cada dia més finques de secà o hortes de regadiu es deixen ermar perquè no és rendible el seu manteniment?
Ja va essent hora que es reconegui a la pagesia, a tota, la professional i a la que per voluntat de viure al camp o per herència de la terra manté l’entorn rural en condicions dignes i no deixa que s’ermin les nostres hortes i muntanyes. La pagesia és un sector essencial en la nostra societat i en lloc de posar-li facilitats cada cop se li fiquen més dificultats amb processos administratius interminables, amb prohibicions absurdes ideades des d’una mentalitat cosmopolita, buròcrata i latifundista, i sense cap empatia amb el territori ni coneixement de la distribució de la propietat. Crec que la pagesia es mereix més respecte. Deixeu treballar a la gent que vol mantindre el seu tros de terra net i productiu i autogestionar les restes vegetals que allí es produeixen tal com han fet sempre.
